A l’interior de tot el que fem, a sota els nostres pensaments i sentiments, hi ha una presència profunda. És la diferència entre pensar sobre la vida i viure-la realment. La intel·ligència del cor creix a partir d’aquesta experiència directa. El que ens agrada i ens desagrada de la nostra personalitat ens controla menys, trobant-nos amb l’acceptació, la comprensió i la creativitat d’un ésser més expandit. La nostra capacitat de donar troba el seu origen. La consciència està immersa en un món interior, un regne sense fronteres que arriba a la nostra veritable essència.

No és una cosa màgica. No passa de sobte. Per a molta gent, la meditació és una pràctica de concentració. Deixem anar els pensaments i comencem a rebre la pau que hi ha darrere. Ens sorprèn descobrir que l’espai en el nostre cor és un estrany tipus d’imant que ens empeny cada vegada més cap a dins, cap a un llac en calma. Per a la majoria de nosaltres, tot comença quan ens trobem anant cap al nostre interior i aterrant en el silenci íntim. Apaguem la font de la nostra ment que no para, rebent el silenci.

És un silenci diferent …. cal escoltar bé aquest silenci. Cal sentir-nos des de dins, per connectar amb el més profund, amb un gran desconegut que no ens han presentat mai. Potser no ens havíem deixat …

Baixar a través dels núvols del pensament és arribar a un espai immens que modifica la forma en què ens veiem a nosaltres mateixos i al món. La riquesa d’aquesta pau buida la nostra consciència de les taques més profundes. Els nostres pensaments persistents, preocupacions, desitjos, records, totes les coses que ens impedeixen veure amb claredat, es fan petites fins que desapareixen.

Qui hagués imaginat que trobar aquesta immensitat interior ens alliberaria de les nostres compulsions, hàbits, judicis, alliberant-nos de nosaltres mateixos?

El càlid buit del silenci ens va curant amb suavitat… Dia rere dia.

És la càlida buidor d’una presència que perd la noció del temps i es perd en l’univers.

És un destí cap a l’interior que ofereix un resultat sense principi ni fi en si mateix …

El pensament i la consciència, la personalitat i l’ànima són coses diferents. Descobrir aquesta presència aclareix la ment, restaura el nostre cor  descobrint la pròpia essència.

Qui sóc jo?  …. 

Qui sóc jo, de veritat? ….

Qui sóc jo en aquest joc estrany que sovint no entenc?

La ment vol respostes … el cor no les necessita.

El cor es nodreix de la seva pròpia presència. En te prou amb sentir-se a si mateix.

En el seu batec hi troba un bàlsam infinit … en el seu batec hi descansa eternament …