Quan tot s’enfonsa  … Cal mirar a dins i passar per sobre del caos, per trobar el propi centre i sentir pau ..

Quan deixes d’identificar-te amb el que succeeix i simplement acceptes el que és, aconsegueixes una expansió que et dóna pau …  quan reconeixes que ets només una titella moguda pels fils del teu ego, llavors trobes la pau …

Quan entens que ningú et fa res a tu, que en la vida no hi ha res bo ni dolent, que tots formem part d’una gran xarxa perfecta teixida des de cada un dels éssers que vivim dins de l’aparent únic vehicle visible … el personatge, sustentat per aquest cos humà que hem creat desde l’inici i ens costa tant de desidentificar …

Quan som capaços de sentir que som alguna cosa més que un tros de carn deixant-se portar a la deriva, llavors deixem d’envellir doncs connectem amb l’eternitat  … Canviant de forma, de nom i fins i tot de cor, aprenent a cada instant, fent nostre cada moment … modificant el full de ruta aparentment establert per les estructures que ens envolten … per el que se suposa que hem de fer … de sentir …. de pensar ….
Si podem aconseguir entendre que tot és perfecte i fluïm amb la vibració més elevada de la que siguem capaços,  amb sentiments d’unitat, d’amor, de goig, d’alegria, de perfecció, serenitat o bellesa …. tot estarà bé, ja que ens trobarem en el present continu de l’únic que és realment veritable …. Aleshores potser ens adonarem que mai hem estat separats de l’origen, que aquesta experiència vital que no podem entendre desde la ment, s’ens ofereix amb un propòsit evolutiu imparable, un joc curiós, una mena de pastanaga que ens estira amb força però que ja no ens creiem … Perquè ja hem descobert que estem en un holograma infinit, que ens portarà al viatge de retorn a la llar, a la nostra veritable casa … Només som una gota d’un oceà experimentant en una falsa separació per retornar més complerts ….

Tornar a l’origen, per adonar-te que mai t’en vas anar …