Asseguda en un racó de la meva vida, veient passar a les persones, em vaig adonar que mentre jo plorava per les ferides passades i pel mal que altres em van fer, la resta del món continuava girant….

Que mentre jo em queixava pels meus errors i sospirava per les meves pèrdues, el món seguia girant ….

Que mentre jo em lamentava pel que no va poder ser, pels amors perduts, pel temps desaprofitat, pels viatges sense fer, pels menjars sense provar, el món seguia girant ….

Que els altres van seguir el seu camí, avançant, creixent, i jo em vaig quedar asseguda, esperant consol, algú que m’aixequés o potser em donés una solució als meus problemes …

Que mentre no podia recordar l’última vegada que vaig ser feliç només per ser-ho i agrair la vida que tinc, la resta del món continuava girant…

Que la vida em passava i jo em perdia oportunitats mentre el món seguia girant….

Fins que un dia vaig decidir aixecar-me i seguir el meu propi camí , donar a cada persona i a cada instant el seu just valor , somriure més , abraçar més fort i sentir la vida amb més ganes .

Decideix viure i explicar el que és estar asseguda en un racó , al marge de la teva pròpia vida mentre el món continua girant ….